 |
FESTA MAJOR DE PASSANANT 2011, EM TREC EL BARRET.
DIVENDRES
Jo havia estat a Passanant en diverses ocasions. Tinc la imatge d’un poble endreçat, tranquil i polit. Enguany vaig decidir d’anar-hi els dies de la Festa Major, una festa que té ressò per tota la contrada i que és una de les peces per la qual molta gent coneix Passanant.
Vaig arribar el divendres 19 d’agost sobre les sis de la tarda. La fesomia de poble havia canviat radicalment. La carretera estava plena de cotxes aparcats, i els carrers estaven tallats a la circulació de vehicles. Entrant pel carrer del Portal, al fons es veia un gran escenari amb coberta. Un cop arribats a la plaça Major, aquesta era un formigueig de gent anant i venint. Una gran carpa, amb gent jove treballant a dins, demostrava que a la nit s’hi serviria un sopar per a força comensals. Gent asseguda a les cadires del cafè de la vila, instal·lades a la plaça Major, esperàvem l’inici de la Festa Major.
Amb una puntualitat extrema, a dos quarts de vuit, es va donar el tret de sortida de la Festa Major de Passanant 2011, amb el pregó de la Festa Major, a càrrec del reconegut escriptor Josep Vallverdú. La Sala d’Actes de la Casa de la Vila era plena a vessar, i els que es van quedar al carrer, van poder seguir el pregó a través del so instal·lat al balcó de l’Ajuntament. Mitja hora, en què Josep Vallverdú, tot i el calor que feia a la Sala d’Actes, va captivar els assistents sense que ningú aixequés el cul de la cadira. El gran pregó que vaig sentir, va ser llargament aplaudit per tots els assistents; seguidament, una llarga cua de persones volien que en Vallverdú els signés llibres, cosa que, naturalment, ell va fer.
Tres quarts d’hora de tertúlies a la Plaça, abans que s’obrís el menjador instal·lat dins les carpes que agafaven gran part de la Plaça. Vaig presentar el tiquet i dues noies em van donar les instruccions, (s’ha de seure de manera continuada sense deixar cadires buides, després avisaran del moment en què es pot començar a aixecar-se per servir-se en el bufet lliure). Assegut entre persones que no coneixia, però que ràpidament va semblar que fóssim parents, vam anar repassant aspectes del poble i de les seves festes, amb un menú força saludable. Per acabar, van servir a taula els carquinyolis i la ratafia de Passanant, feta per Sant Joan amb una activitat que fa pensar, i tant l’activitat com la ratafia mereixen una felicitació.
M’ho havien dit, que la festa de Passanant era un no parar, però ja, en aquest primer dia, vaig poder comprovar que era cert. Així, a l’hora prevista començava l’espectacle infantil, feta pels nens i nenes de l’esplai que fa al poble durant l’estiu, i tot ho podia veure i seguir sense moure’m de la cadira on vaig seure per sopar (ben muntat això). Pares, mares, padrins, padrines, tiets, tietes… tots a l’aguait per veure els seus fills i fillols com es fan seva la Festa Major. Vídeos, càmeres, flaixos eren constants durant l’actuació de la canalla que, per cert, prometen.
En acabar l’actuació, cinc minuts de persones movent elements de l’escenari, i jo, en la mateixa cadira, podia començar a sentir la primera peça de la vetllada d’havaneres que s’iniciava. Al costat de l’escenari un grup de joves premien foc al rom.
Finalment, vaig aixecar el cul de la cadira, però tan sols per anar a buscar el gotet de rom cremat que, per cert, estava exquisit. Vaig acabar el primer dia de la festa, com un més del poble, ja que si una cosa és certa, és que a la Festa Major de Passanant, el divendres és el dia passanantí.
Abans d’anar a dormir, vaig poder veure un espectacle que no tot i no ser al programa de la festa, realment fou un espectacle. Aquelles grans carpes que ens havien hostatjat tota la nit, amb un grup de joves valents, treballadors i amb amor pel poble, anaven desapareixent d’una manera ràpida i continuada. Encara no en trenta minuts, el camió municipal marxava de la plaça Major carregat amb tot el material. Uns altres joves encaixaven, ja tot net, els plats, coberts, gots i copes utilitzades per al sopar, la qual cosa demostra un gran respecte per al medi ambient en evitar fer residus innecessaris als quals tant ens tenen acostumats la major part de festes. Així doncs, un espectacle d’estima, treball, perseverança, vers els passanantins, el país i el planeta que, tot i no ser aplaudit ni reconegut pels presents, crec que molts llocs haurien d’emmirallar-s’hi.
El cronista infiltrat